Joaquim Malats (1872-1912) forma part d’aquella destacada generació de pianistes catalans que triomfà a Europa al tombant de segle. Alumne destacat de la promoció que estudià amb Joan Baptista Pujol, va completar la seva formació al Conservatori de París, on va treballar amb Charles Wilfrid de Bériot i va coincidir-hi amb antics condeixebles, Ricard Viñes i Enric Granados. Guanyador del primer premi del Conservatori (1893) i el Premi Diémer (1903), l’etapa parisenca va significar la seva maduresa com a intèrpret i a la vegada els primers tempteigs en la composició. La major part de la seva obra resta inèdita.

Donació de la vídua de Malats, aquest manuscrit autògraf del Trio per piano i corda en Si bemoll major està datat de 1898, any de la seva composició i de l’estrena a Madrid, juntament amb el violinista Julio Francés i el violoncel·lista Luis Sarmiento. Conté tres moviments: “Allegro”, en forma de sonata; “Andante”, que presenta varietat de temes enllaçats per passatges modulants; i “Vivace”, en què s’allunya de l’empremta romàntica i experimenta sonoritats. La part destinada al piano acredita el seu important pes específic com a intèrpret. Aquest Trio està dedicat a Camille Saint-Saëns, un dels puntals del repertori de concerts de Malats. Ambdòs músics van tocar plegats a Barcelona amb un èxit aclaparador l'any 1907.

Com altres pianistes catalans de la seva generació, Malats morí prematurament. El Palau de la Música Catalana acollí el seu darrer concert públic (10 de març de 1910), on va presentar el seu cavall de batalla: Iberia d’Albéniz.