Aquesta vasta compilació deguda a un sol autor, que resta anònim, està destinada explícitament a la formació musical de mestres de capella, que tenien l’obligació de compondre obres per a cor. Aquest tractat de composició escrit en català i castellà consta de diverses seccions. Després d’explicar successivament –en forma de preguntes i respostes– les bases tècniques fonamentals de l’art musical (emprant una mà guidoniana), les normes pròpies del contrapunt a quatre veus, els intervals, un conjunt de regles per compondre a quatre veus, un altre conjunt de normes destinat a donar llum als principis de les dissonàncies i consonàncies i un mètode per acompanyar la salmòdia segons el costum dels organistes (amb la llista de les entonacions), l’autor dedica una secció important als diversos tipus de contrapunt d’una a cinc veus. Finalment, conclou amb diversos exemples de motets polifònics escrits per diversos compositors catalans –Francesc Valls (1671?-1747), mestre de capella de la catedral de Barcelona i autor d’un dels corpus de música religiosa barroca més importants; Josep Picanyol, successor de Valls, i Joseph Romero, mestre de capella de la catedral de Vic.

El text també es fa ressò dels debats teòrics de l’època. Esmenta, entre d’altres, l’Harmonie universelle de Marin Mersenne, les Institutions harmoniques de Salomon de Caus, El porqué de la música d’Andrés Lorente (Alcalá de Henares, 1672), com també el Traité de l’harmonie de Jean-Philippe Rameau, publicat el 1722 –fet que permet datar el manuscrit amb més precisió en la dècada de 1730. Mercès a la citació d’extractes de cartes de diversos músics, també aporta els elements de la polèmica que va provocar, a partir del 1715, una innovació de Francesc Valls: la presència d’un acord de novena sense preparar en el versicle Miserere nobis del “Gloria” de la Missa Scala aretina.