Tresors del Palau
Un moment cabdal de la història de la música catalana cal cercar-lo en el fons de manuscrits autògrafs de Pep Ventura, ric en partitures de sardanes. Gràcies a les campanyes per recollir testimonis vius de la música popular catalana, es publiquen cançoners o es fan edicions musicals destinades als més joves.
El mateix any en què Pep Ventura mor, neix a Sant Feliu de Guíxols Juli Garreta (1875-1925). D’ofici rellotger, va començar a compondre sardanes el 1897. En va arribar a escriure al voltant d’una vuitantena, tot i que eren poc valorades entre els sardanistes, que es queixaven de la dificultat per ballar-les. El seu llenguatge aporta innovacions considerades massa agosarades, fins titllades de wagnerianes. Es va tardar en valorar la seva real aportació, tot i que Stravinsky en va lloar les qualitats sonores durant la seva visita a Barcelona (1924).
El repertori de sardanes va tenir molta difusió fora de l’àmbit sardanístic a través de les versions per a piano que es van editar. Aquest exemplar, publicat a Sant Feliu de Guíxols per l’associació Foment de la Sardana, inclou una elegant portada art nouveau, obra d’E. Prats. Té una dedicatòria autògrafa de l’autor a “Al més gran violoncelista D. Pau Casals”, amb qui l’unia una sincera amistat.
Garreta és també autor de cançons i d’una interessant obra simfònica i de cambra, gran part de la qual es conserva a la BOC, donació de la seva vídua. Aconsegueix unir trets rítmics i melòdics de clar ascendent català a estructures musicals molt més ambicioses amb un domini del llenguatge orquestral poc propi d’un músic que es qualificava a si mateix d’afeccionat. Garreta va aconseguir elevar la sardana, integrar-la al repertori de concert internacional i equiparar-la a altres produccions europees de prestigi (van estrenar-se obres seves a París amb un notable èxit).
Juli Garreta. Frisança: sardana llarga pera piano. Sant Feliu de Guíxols: Foment de la Sardana, [ca. 1902]. Coberta il. Música impresa, 4 p. (33 cm)