Aquesta vinyeta modernista de Francesc Labarta (1883-1963) figurà en la capçalera de la històrica Revista Musical Catalana, que es publicà amb periodicitat mensual com a butlletí de l’Orfeó Català des del gener de 1904 fins al juny del 1936, en què la guerra civil en motivà la interrupció. Publicació pionera en el terreny de la musicografia catalana, sense precedents a Catalunya i a l’Estat espanyol, l’article editorial inicial, de Lluís Millet, és un ambiciós programa d’intencions de notable novetat en el seu context. El primer número inicià una sèrie d’articles de Felip Pedrell, “Músics vells de la Terra”, en què s’oferiren estudis musicològics sobre Pere Alberch Vila, Joan Brudieu, els Fletxa, Joan Pau Pujol, Nicasi Zorita, Joan Cabanilles, Francesc Valls, Antoni Soler, Pere Rabassa o Domènech Terradellas. La revista inclou referències exhaustives a les activitats artístiques i corporatives de l’Orfeó Català, crítiques de la vida concertística de Barcelona i Catalunya, cròniques de la vida musical de l’Estat espanyol i dels principals centres musicals estrangers, recensions de revistes i publicacions estrangeres, seguiment de les tendències del cant litúrgic a Catalunya i articles diversos sobre temes estètics, musicològics, etnomusicològics, històrics o qüestions d’actualitat, que en alguna ocasió generaren vives i incisives polèmiques.

A més de l’equip de redacció format per homes de la casa, que li imprimiren una concreta ideologia musical, la revista comptà amb eminents col·laboradors nacionals i estrangers com, entre d’altres, Joan Amades, Higini Anglès, Francesc Baldelló, Charles van der Borren, J. Rafel Carreras Bulbena, Henri Collet, Oskar Fleischer, Vincent d’Indy, Santiago Kastner, Maurice Kufferath, Wanda Landowska, Joan Llongueres, Apel·les Mestres, Joaquim Nin, Lluís Pericot, David Pujol, Vicenç Ripollès, Maur Sablayroles, Kurt Schindler, Albert Schweitzer, Blanca Selva, Gregori M. Sunyol, Charles Tournemire, Carles G. Vidiella, etc.

El darrer número de la Revista Musical Catalana (390) aparegué el juny de 1936. Després d’un parèntesi de 45 anys, el novembre de 1984 se’n reprengué la publicació actualitzada com a “2a època”.