Maurice Ravel a Barcelona
Maurice Ravel va tenir l’ocasió de conèixer l’Orfeó Català a París el 1914, quan aleshores el cor hi va oferir alguns concerts. Allà, xerrant amb Frederic Lliurat, Lluís Millet i d’altres, ja va dir que pretenia animar-se a compondre música coral.
En el primer tram dels 1920, Ravel era vist com un dels compositors francesos més rellevants del moment, si no el que més. L’avalaven una atrevida producció pianística o el Daphnis et Chloé, entre d’altres obres.
Durant aquella època l’Associació de Música da Camera, nascuda el 1913 i amb empenta Noucentista, planejava portar el bo i millor dels grans compositors del moment a Barcelona. Amb aquest objectiu Manel Clausells, secretari de l’Associació, va escriure Ravel entre setembre i novembre del 1923 proposant-li venir. Es pensava primer en el febrer, però endarreriments i indisposicions acabarien portant l’esdeveniment al 18 de maig del 1924. Els intèrprets van ser la soprano Marcelle Gerar, el violinista Marius Casadesus, el violoncel·lista Maurice Maréchal, el pianista Robert Casadesus, i el propi Ravel.
El programa va estar integrat en tres parts: la primera pel Trio (1918) ; la segona amb Gaspard de la Nuit (1908) i Shéhérazade; i la tercera amb el Berceuse (1922), Tzigane (1924, primera audició a Espanya), Ronsard à son âme (1924, ídem), Sur l’Herbe (1907), i la Sonata per a violí i violoncel (1922). Malgrat com s’anuncia, és probable que només s’haguessin sentit a Barcelona anteriorment el Trio, Shéhérazade i la Ondine del Gaspard.
La visita de Ravel va generar una innegable expectació entre els filharmònics. La crítica va relatar que així com una part del públic gaudí amb entusiasme, una altra no va ser gaire respectuosa, i entre el Tzigane i el final de la Sonata molts assistents van marxar. Una imatge trista per a un Ravel que assegurava en una carta que aquells dies estava exhaust.
Hi ha l’anècdota que, passejant per la Rambla, el violinista d’un cafè el va reconèixer i li va tocar la seva ‘Habanera’; Ravel li va demanar tot seguit si podia tocar-li jazz (hi experimentaria ben aviat en les seves obres), però el músic no hi tenia cap formació.
Aquell episodi ravelià contrasta, atenent a les cròniques, amb brillant sessió que li va oferir dos dies després l’Orfeó Català. De tot el que va meravellar a París, l’únic amb què es retrobava és amb el Cant de la Senyera, i el Credo de la Missa “Papa Marcel” de Palaestrina; la resta (exceptuant les obres dels francesos) foren novetats per al compositor, amb un programa on abundaven obres de talents incipients com els mestres Pérez Moya o Alfonso.
Especial significació tenia la interpretació de les pròpies Trois chansons del compositor, les quals l’Orfeó havia anat incorporant al seu repertori des de finals del 1923. La contralt Concepció Callao, acompanyada per la mestra Antònia Sancristòfol, ja n’havien interpretat alguna el juny, amb una traducció del text tot just feta per Francesc Pujol.
Forts aplaudiments i molt caliu hi hagué en aquesta sessió. Ravel va ser molt aplaudit i hagué de pujar a l’escenari. La premsa va fer elogis, sovint en clau patriòtica, a l’Orfeó, com també a les petites obres corals de Ravel. Segons una crítica, Ravel va afirmar que aquestes cançons seves l’Orfeó Català “les executa com jo no pogués somniar”, i de manera no massa diferent és com ho va expressar en la grata dedicatòria que va deixar al llibre de signatures.
À l'Orfeó Català, un souvenir inoubliable de la parfaite et profonde interprétation des 3 chansons
Maurice Ravel
Podeu descobrir més informació sobre Ravel i Barcelona en aquest exhaustiu article:
Codina Fibla, Josep Maria. «El Festival Ravel de Barcelona i el seu ressò crític (1924): estat de la qüestió i indagacions». Revista Catalana de Musicologia, 2020, vol.13, p. 317-44.