Quan Francesc Tàrrega (1852-1909) va començar a estudiar guitarra amb Julián Arcas, la popularitat i importància d’aquest instrument havia perdut molt de terreny en favor del piano. La brillant trajectòria de Tàrrega com a concertista per tot Europa va contribuir en gran manera a revitalitzar-lo.

Si bé s’ha emmarcat sovint la seva producció en l’àmbit de la música de saló, aquesta ha arribat a tenir un ressò internacional no gens menyspreable. Tàrrega creia indispensable donar a la guitarra un repertori adequat i va transcriure un nombre importantíssim de petites obres d’autors romàntics i sobretot d’Albéniz i Granados, de qui era amic.

Tàrrega es decantà sobretot cap a la composició de petits preludis, concebuts gairebé com a breus estudis d’expressió i de fraseig, als quals ell mateix no va donar gaire importància; normalment els traslladava al paper després de ser interpretats diverses vegades. El degoteig melòdic i l’ús predominant de formes monotemàtiques o binàries simples fa que tinguin un caràcter d’improvisació. Instal·lat a Barcelona des del 1881, va menar una vida retirada i exclusivament dedicada al seu instrument i a la pedagogia.

Són pocs els manuscrits autògrafs que es coneixen de Tàrrega; el que es conserva a la BOC és el Preludio en La menor núm. 2, dedicat a un altre guitarrista i alumne seu, Miquel Llobet (1878-1938). En aquesta obra es troben modulacions cromàtiques poc freqüents en la seva música; així volia fer notar les inclinacions creatives del seu jove deixeble. En l’angle inferior dret del verso es troba un fragment d’un estudi.