Després de destacar en la seva promoció com a alumne de Joan Baptista Pujol i Felip Pedrell, Enric Granados (1867-1916) es va traslladar a París per completar la seva formació. Va estudiar amb Charles Wilfrid de Bériot, un pedagog reflexiu i esmerat, fill de la famosa soprano d’origen espanyol María Malibran. El seu ensenyament fou decisiu en la formació de Granados com a intèrpret i com a educador. A ell va dedicat el manuscrit de la Danza núm. 9 Romàntica (la dedicatòria original està ratllada i posteriorment novament escrita). És un manuscrit de copista, en què Granados ha afegit de la seva mà els darrers compassos.

Les partitures i documents originals de Granados que es conserven a la Biblioteca de l'Orfeó Català estan dispersos en diverses col·leccions i fons. Entre d’altres, hi trobem els manuscrits de quatre Danzas españolas d’Enric Granados: tres manuscrits de copista amb anotacions autògrafes de Granados (a més de la Danza núm. 9 Romántica, la Danza núm. 7 Valenciana i la Danza núm. 8 Sardana) i una hològrafa (la Danza núm. 11) . Les anotacions en francès en la portada de la Danza núm. 7 fa pensar que probablement eren destinades a algun fallit projecte d’edició a París.

Les dotze Danzas españolas es van publicar pels volts de 1890 en quatre volums, el volum 3 al qual pertany aquesta dansa és dedicat a César Cui, compositor rus del Grup dels Cinc a qui Granados apreciava. Quan la Casa Dotesio va publicar la col·lecció, ningú no en podia preveure l’abast de la difusió; ja en vida de Granados algunes danses foren conegudes arreu i encapçalaren les llistes d’èxit a través d’enregistraments per a pianola; actualment estan presents en el repertori curricular de multitud de centres musicals d’ensenyament de tot el món.