El Juicio particular és un dels onze oratoris compostos per Josep Pujol (actiu entre 1734 i 1798), successor de Francesc Valls com a mestre de capella de la catedral de Barcelona. La Biblioteca de l’Orfeó Català té un llibret editat el 1770, a més de material d’execució que comprèn 18 particel·les: violí 1 i 2, oboè 1 i 2, corn 1 i 2 i dos particel·les d’acompanyament, una de les quals especifica l’ús del contrabaix. El conjunt exigeix quatre cantants solistes que, segons la tradició de l’oratori establerta a Roma a la primeria del segle XVII per sant Felip Neri, personifiquen entitats morals: Juez eterno, Angel, Alma, Demonio. L’obra conclou amb un cor a quatre veus (soprano, contralt, tenor i baix), “O día de amargura, o día de dolor”, amb acompanyament d’orgue.

La música alterna recitatius amb àries, que estan expressament indicades en el llibret per una entrada justificada en l’escriptura del text i pel títol. La part de l’Angel té una rica ornamentació afegida a la cadència, una mostra més de la virtuositat vocal que es manifesta en algunes àries (Alma, “Los amantes suspiros”). Alguns textos podrien estar inspirats en àries italianes; per exemple, a la pàgina 2: “Sombra, qué pálida” recorda el principi de l’ària de Ferdinando Bertoni “Ombra che pallida”.

Un altre llibret que conté les mateixes paraules va ser musicat per Francesc Queralt (les Borges Blanques, 1740-Barcelona, 1825): du la data de 1790, però el títol indica una execució prevista per al 25 de gener de 1801.