Còdex musical amb una selecció de trops i seqüències marianes a una, dues i tres veus. Les peces polifòniques són tretze (cinc Sanctus, dos Agnus i sis proses) i pertanyen al gènere conductus, un dels dos que caracteritza el repertori de l’Escola de Nôtre Dame i els seus epígons; respecte de l’organum, en què brilla la melodia, en el conductus la paraula –el vers– preval sobre la música. L’escriptura és típica del gènere, amb notes quadrades soltes o enllaçades –lligadures– situades sobre pentagrama, susceptibles d’una interpretació rítmica relativa. Després del Còdex de Las Huelgas, és el més important amb repertori de la segona meitat del segle XIII entre els que es conserven a la Península Ibèrica. Sembla que prové de la cartoixa d’Scala Dei (Tarragona), però el més probable és que fos emprat i fins i tot copiat pels monjos del monestir cistercenc de Santes Creus, que el 1297 va subministrar els primers cantors destres en l’art de la polifonia a la recent fundada capella de Jaume II. La senzillesa del manuscrit, palesa especialment per la pobra qualitat del pergamí, contrasta amb l’extraordinària qualitat de la còpia, que està mancada d’errors, llevat de les esmenes dels seus propis copistes.

Un folio de pergamí amb notació de neumes catalans, provinent d’un manuscrit litúrgic del segle XI, va servir de coberta al manuscrit fins que fou substituïda el segle passat per l’actual enquadernació, també en pergamí.